dimecres, 18 de novembre de 2009

Un cap de setmana diferent


Gran Premi Motos GP (06/11/09 al 08/11/09)

Sí, sí... aquest cap de setmana ha estat ben diferent... i la veritat, ple de noves emocions...

Divendres 06/11/09, després d’una jornada de treball, i després d’una mossegada per dinar... agafem les coses i cap a València s’ha dit...
“dins meu comencen a aparèixer les pors... la por a l’aglomeració de gent que em provoca el pànic i l’angoixa... la por a no saber disfrutar d’unes jornades ben esperades durant molt de temps... la por, com sempre, de les meves reaccions, de les meves emocions descontrolades que actualment no sé mai per on aniran...”
Si al final, ja ho veig... o em faig amiga d’aquestes pors i les intento administrar... o ... em continuaré quedant a casa per no voler-les afrontar!!!

Arribem tard a l’hotel, després d’haver parat a l’autopista per sopar... i la veritat, tant cansats, que decidim anar directe al llit...


Dissabte 07/11/09, ens despertem d’hora, no fos cas que haguéssim de fer masses cues per entrar al circuit... un bon esmorzar... acompanyats en altres taules per més persones aficionades a aquest esport... i cap el circuit s’ha dit!!
“com una nena petita, que la porten per primera vegada a un parc d’atraccions... em sento emocionada, i em sembla que els meus ulls no donen més de si, per poder observar-ho tot, per no perdrem ni un segon de cada emoció, de cada curva, de cada adelantament, de cada caiguda...“

Després de tot un matí i d’una part de la tarda, sentin soroll, observant adelantaments, i observant el meu favorit en acció... decidim anar a Cheste...

I allà, en aquell poblet, el meu interior es revoluciona... i és que existeixen tantes coses noves, tantes cosetes a mirar, que el principi em descontrolo i em sento com un “marcianito” caigut del cel, en un lloc fora de lloc...

Tot, m’emociona tot... i com una nena petita, mirant amagada darrera la finestra, em quedo encantada observant totes les bestieses que aquella gent, eufòrica per un dia d’afició motera, i per el que han vist durant tot el matí en el circuit... només cal una petita xispa, perquè qualsevol que tingui una moto aparcada, l’engegui i comenci el seu espectacle particular...

Quedo astorada, veient com la gent s’atreveix a passar per la moto al mig de tantes i tantes persones que ocupen el carrer... la música, els bars i barres posades fora els carrers, les parades, les motos aparcades una al costat de l’altre, formant una catifa immensa de colors...

La veritat es que és una agradable experiència, i a més, quan em sento tant acompanyada de tu... avui me sentit acompanyada, i aquesta alegria-amarga que ara tant m’acompanya, s’ha convertit en una alegria complerta, i molt poca amargura, perquè sé que tot i no estar present, estàs amb mi, et sento aquí...

Diumenge 08/11/09, ens tornem a despertar d’hora, esmorzar... i altre cop cap el circuit... avui sí, avui ens toca una bona estona de cua de cotxes... però veure passar motos i motos i més motos per tots costats ens distreu, i segurament podria dir que ha estat la retenció més entretinguda que he viscut...

“Quina emoció, estic plena de sentiments molt intensos... molts de nervis s’apoderen de mi... i és que cada cursa és una nova emoció... una nova passió... se m’acumulen els sentiments”

Tot i les aglomeracions... no he sentit l’angoixa tant intensa que actualment s’apodera de mi en aquestes situacions... i tot i que em continua NO agradant l’acumulació de persones en un espai, ara sé que el poder de les ganes de disfrutar d’una cosa meva, pot ajudar-me a ser capàs de mirar endavant, de no deixar-me perdre el que realment m’agrada...

Una bonica experiència, que espero poder repetir... una bonica experiència, i podria dir que la primera en molt de temps, que em permeto disfrutar plenament...



Brígida

dijous, 1 d’octubre de 2009

Pedraforca, una muntanya diferent

I així, quan fàcilment la natura s'apodera de mi, quan l'inmensitat de l'univers apareix davant meu, i entre jo i el cel la distància no existeix, m'invedeix tot el teu gran amor... quan sols els peus connecten amb aquest món on ara visc, amb la terra que em separa de tu...
sols en aquest moment puc sentir-te vibrar, puc sentir dins meu, que l'amor que ens uneix és tant gran, que ni tant sols la mort ens pot separar... perquè sempre queda un fil, un fil teixit de l'amor que ens tenim i ens hem tingut.


I així, al cim del bonic hombro de la muntanya, em sento lliure, i a la vegada lligada, em sento alegre i a la vegada trista, em sento gran i a la vegada tant petita...

I és que tu ets l'arbre que contemplo a l'horitzó, ets la pedra freda que em suporta, el cel blau que em somriu, la terra que poc a poquet em guia, l'ocellet que em canta cada matí, la papallona que m'acompanya... tu ets el cim de la bonica gran muntanya...

I el poder de l'esforç, de la lluita per arribar fins aquí, em fa sentir pesada i a la vegada lleugera..., i només al cim puc desfer el nus que sento dins, aquest nus que m'ofega, i simplament amb el plor del bell infant em sento lligada a tu...


GRÀCIES PER EXISTIR!!